Ivan Besora: "Hi ha països que van a veure la festa, d’altres que celebren la cultura"

La cultura catalana algunes vegades és tan original que pot semblar estranya, però és molt rica i diversa. Després de les prohibicions del franquisme, el teixit associatiu cultural català va esclatar, créixer i organitzar-se en centenars d’entitats que farceixen el territori nacional i, també, l'internacional.

Adifolk forma part d’aquest teixit associatiu complex i focalitza esforços en donar a conèixer la cultura catalana arreu del món. L’Ivan Besora, activista cultural català que també ha sigut president de l’Agrupació de Colles Geganteres, presideix l’entitat des de l’any 2018. 

"No només hi ha lloc per a la cultura popular, també és cultura la nostra gastronomia."

Quina és la tasca d’Adifolk?

Fer internacional la nostra cultura és un dels pilars d’Adifolk, l’altre vessant és la de portar altres cultures a Catalunya. Quan va néixer l’entitat ja va crear propostes d’intercanvi amb altres països, va ser quan s’impulsa el que ara és l’Aplec Internacional de la Sardana per donar a conèixer Catalunya amb la nostra dansa.

Això ho hem aconseguit gràcies al treball ininterromput des de l’any 1988, viatjant cada any a una ciutat. Al principi ens organitzàvem amb els casals catalans, actualment tenim una col·laboració amb el departament d’Exteriors, que ens obren les portes de les delegacions del govern pel món. Són les delegacions les que mostren interès, igual que alguns països, i fem per anar-hi. 

Aleshores hi ha un fort suport institucional?

Sí, molt. Sempre hem tingut el suport del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, actualment també tenim el suport d’Exteriors. No només econòmicament, també pel que fa a les estructures. És molt important aquest reconeixement, ens ajuden amb el protocol, les gestions, etc. 

Quan mires les resolucions de subvencions, que és el que és més fàcil, veus que des de sempre han estat amb nosaltres. 

Com es decideix, l’any 1986, portar la sardana a Amsterdam? 

Aleshores hi havia un sentiment molt fort per exportar les nostres tradicions i la sardana és la nostra dansa nacional. És per això que es va triar. Al cap de pocs anys, va evolucionar molt ràpidament, ja va aparèixer la mostra de grups folklòrics. 

No només hi ha lloc per a la cultura popular, també és cultura la nostra gastronomia, els jocs populars... Al final, l’aplec és una mostra de la realitat catalana. 

Com aconseguiu moure centenars de persones que han de finançar el seu viatge? 

Treballem amb vint federacions nacionals, que fan suport i difusió de l’esdeveniment. En l’àmbit institucional també hi ha subvencions de Cultura i Exteriors, per tal de fer viable per a les persones sòcies poder fer aquesta difusió cultural, en cas contrari seria impossible. 

S’obre el període d’inscripcions i un acabat el termini de presentació de propostes cal fer selecció. Hem de pensar en la capacitat de la ciutat on es fa, però també la diversitat d’actuacions i propostes. Generalment, movem uns 25 o 30 grups, pensa que aquest any hem arribat al centenar de sol·licituds. 

"La pirotècnia era de Hollywood, no s’acabava d’apagar i el terra era un braser."

Noteu que miren les entitats amb curiositat o com a quelcom exòtic?

A la primera reunió sempre ens pregunten si hi haurà castells i foc. Sempre obrim les convocatòries per a tot, però i hi ha anys que n’hi ha i d’altres que no. Aquest any no hi haurà castells, per exemple. Coincideix amb dates clau pel calendari intern de les entitats i no n’hi ha.

També és important destacar que no sempre portem colles grans. A Eslovàquia, els Castellers de Mediona van ser els reis del país. Un silenci sepulcral al mig d’una avinguda on no hi cabia ni una agulla. Encara no havia pujat un pis i la gent ja estava emocionada, no es va moure ningú en una hora. Hi ha països que van a veure la festa, d’altres que celebren la cultura. 

I amb el foc?

Hi ha països que ho entenen més o menys, però mai s’ha fet un correfoc. Sempre han sigut mostres de foc, figures, en un espai delimitat. Hi ha països més propers i més llunyans. La passejada de foc que es va fer a Manchester... Cada cinc metres hi havia un bomber amb un extintor. 

L’any passat, per exemple, vam haver d’encarregar pirotècnia sense tro. Als Estats Units vam haver de comprar els sortidors allà, i vam tenir molts problemes perquè les forques se’ns fonien al principi. La pirotècnia era de Hollywood, no s’acabava d’apagar i el terra era un braser. El treball previ va ser molt intens. 

La nostra cultura genera curiositat?

Cada país és diferent, a Romania hi va haver persones que no es van moure durant hores. D’altres països prioritzen la festa i l’alcohol... Quan ho vam fer a Washington va ser brutal, moltíssima gent, i curiosament molt interessada. Feien moltes preguntes per arribar al perquè de tot plegat.

Com és que les gralles toquen quan pugen el pis? Com es fa per no cremar? Vam fer moltes xerrades i conferències, també se’ns va demanar. Vam fer moltíssima divulgació, des de castells i correfocs fins a tradicions com el Tió. Hi havia molts antropòlegs apuntant constantment. Cada país té la seva curiositat. 

Teniu retorn de persones que han vist la cultura catalana arreu del món?

Per exemple, una de les antropòlogues de les qui no es va perdre ni una xerrada a Washington va venir a Catalunya perquè volia completar el que havia conegut allà. Va estar a Girona i es va moure per conèixer el que li havíem portat a casa seva. 

No és només fer l’aplec, és la repercussió i donar a conèixer la nostra realitat. I aquí per Europa, igualment. El contacte que queda o els intercanvis que es porten a terme amb grups de persones de Catalunya.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Adifolk Cultura Catalana (@adifolk_culturacatalana)